Sistemes operatius monolloc

Sistemes operatius monolloc. Sistemes propietaris

Els sistemes operatius monolloc són emprats per les empreses per assignar una màquina a cada treballador que la necessiti. A l’àmbit domèstic, s’utilitzen per accedir a una eina per cada usuari de la llar.
El sistema operatiu monolloc permet que els usuaris puguin utilitzar un ordinador per fer les seves tasques, tant de feina com d’oci. Estan pensats per donar un entorn que faciliti l’ús del maquinari amb certa seguretat i eficiència, tot i no disposar de coneixements avançats.

Dintre dels sistemes operatius monolloc destacarem:

• CP/M de l’empresa Digital Research. Va ser un dels sistemes més utilitzats pels microordinadors abans de l’aparició del PC de IBM. Amb el temps va evolucionar cap a DR-DOS, però no va poder superar l’avantatge aconseguit per Microsoft tot i tractar-se d’un producte més ben acabat.
• MS-DOS de l’empresa Microsoft, i PC-DOS (variant de l’anterior) adaptat per l’empresa IBM. Basat en el sistema QDOS, que es basava en CP/M, va ser l’elegit per IBM per utilitzar-lo als seus equips. QDOS fou adquirit per Microsoft per crear MS-DOS.
• Windows XP, Windows 7 i Windows 10, tots tres també de l’empresa Microsoft. Triem aquests per presència en el mercat i el 10 per ser la versió més moderna. Substitueixen la típica interfície negra de text per un entorn visual amb gràfics avançats, i a més faciliten l’ús d’un equip informàtic. No obstant tots tres continuen utilitzant un entorn de terminal de text pràcticament idèntic al seu avantpassat MS-DOS. Moltes ordres continuen utilitzant-se igual. L’entorn de text serà àmpliament utilitzat pels professionals de la informàtica per realitzar tasques de tota mena: instal·lacions, configuracions, manteniment i reparació.
  

Particionar i donar format: sistemes de fitxers

El sistema operatiu ens ha de permetre emmagatzemar dades i accedir amb posterioritat amb elles, per llegir-les o modificar-les.
Per aconseguir desar informació al dispositiu (habitualment un disc dur), aquest s’ha de preparar. Aquest procediment s’anomena particionar el dispositiu.

• Particions: divisió de l’espai d’emmagatzematge per tal de separar lògicament diferents informacions que conté el dispositiu. Això permet poder instal·lar diferents sistemes operatius, o separar les dades del sistema operatiu per evitar que la pèrdua d’una partició de sistema afecti a les dades.
  
• Sistema de fitxers: és l’estructura que garanteix al sistema operatiu poder accedir a les dades. A Microsoft solem emprar FAT (en diferents versions) i NTFS, a GNU/Linux sistemes EXT (en diferents versions) i sobre Mac HFSP o HFS+ (Hierarchical File System Plus).
  
  

Cada sistema operatiu disposa dels sistemes de fitxers que els seus creadors consideren més adients, però es poden afegir altres mitjançant compatiblilitats al nucli del sistema o aplicacions de tercers. FAT per exemple, tot i tractar-se d’un sistema poc fiable, sense seguretat de propietari, s’ha convertit en un estàndard per compartir dades, i sistemes com Windows, Mac OS, GNU/Linux i Android l’utilitzen per mantenir compatibilitat en la transferència de dades (és habitual trobar pendrives o targetes SD que ja es troben amb aquest format FAT quan les compres).

• Donar format: quan donem format preparem una partició determinada per al funcionament amb un sistema de fitxers determinat. En definitiva, esborrem tot el contingut de la partició per poder utilitzar el sistema de fitxers. No obstant hi ha eines que permeten recuperar dades fins i tot després d’haver donat format.
  
  

Els fitxers són estructures que permeten contenir informació variada i que pot ser entesa pels programes d’ordinador. Entre els fitxers podem trobar: binaris (programes que es poden executar), text pla (codificació senzilla d’informació per llegir), formats propietaris (.doc, .odt, .pdf, .jpg, .png, etc.) que pertanyen a diferents programes i només es poden llegir per aquests o compatibles. Poden contenir, textos, imatges, vídeos, música, en definitiva, qualsevol mena d’informació.
Crear carpetes o directoris (per organitzar fitxers): per organitzar la informació els sistemes de fitxers disposen d’estructures que permeten agrupar els fitxers com l’usuari consideri més útil per manipular i treballar amb les seves dades. Aquests organitzadors són els directoris (nom clàssic) o carpetes (nom actual) i poden contenir fitxers i altres carpetes a dintre seu. Els límits del que poden contenir els delimiten els sistemes de fitxers.

Tornar